Wi-Fi & Bluetooth
Aquí os dejo mi “Treball de Recerca” adaptado para el Blog, está en catalán, espero que os ayude en cualquier cosa! =D
TECNOLOGIES SENSE FILS
BLUETOOTH I WI-FI
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
CONCEPTES PREVIS
EL BLUETOOTH
HISTÒRIA I FUTUR
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
LES XARXES LOCALS
LES XARXES LAN
LES XARXES WLAN
L’IEEE I L’ESTÀNDARD 802.11
L’IEEE
L’ESTÀNDARD IEEE 802.11
LA WI-FI
HISTORIA
CARACTERÍSTIQUES
EVOLUCIÓ I FUTUR
ELS SISTEMES DE SEGURETAT
EL SISTEMA WEP
EL SISTEMA WPA
ELS PROBLEMES LEGALS DE LA WI-FI
LA WI-FI COMERCIAL
MOVIMENT SOCIAL
LES ORGANITZACIONS DE LA WI-FI LLIURE
INTRODUCCIÓ
La tecnologia sense fils realment ha arribat per quedar-se. S’ha anat convertint de mica en mica en la solució de molts problemes i incomoditats que representen tants cables. No només estèticament resulten incòmodes, sinó també en qüestions de treball.
Un dels productes més coneguts i possiblement els més utilitzats fins ara són els PDA (assistents personals de mà) que han anat impulsant el desenvolupament de les xarxes sense fils. Aquestes xarxes funcionen a base de transmissions infraroges o radiofreqüències que les uneixen amb els dispositius portàtils.
Tanmateix, les senyals infraroges només funcionen dins d’una mateixa habitació i cal que entre emissor i receptor es puguin veure i no hi hagi obstacles importants o parets, però les radiofreqüències funcionen normalment a través de qualsevol paret. Això és interessant i convenient ja que per exemple, a una oficina pot necessitar-se compartir informació dins del mateix espai (habitació/oficina), per aquest fi es pot utilitzar una xarxa sense cables infraroja, ningú s’entrebanca ni queda malament estèticament. Pel mateix, si es necessita que la informació es transmeti a un altre habitació, les xarxes per radiofreqüència són una gran opció per solucionar el problema.
Una cosa és indiscutible, aquest tipus de tecnologia està de moda i es troba present a la majoria dels dispositius electrònics del mercat. En aquest treball tractarem dos tipus de xarxa per radiofreqüència molt populars: el Bluetooth i la Wi-Fi, dels quals no sempre s’entenen les diferències i l’ús més apropiat per treure profit d’elles.
CONCEPTES PREVIS
Actualment la ciència i la tecnologia avancen molt ràpidament i per entendre els nous medis de comunicació fa falta saber paraules noves, a vegades una mica difícils però que tenen la seva raó de ser. Per exemple, no podem parlar d’electrònica sense conèixer el transistor, o d’informàtica sense conèixer el bit i el byte.
El següent treball tracta en gran part el tema informàtic i la radiofreqüència. Començarem doncs amb les definicions de bit i byte:
- Bit és l’acrònim de Binary Digit (Dígit Binari). Un bit és un dígit del sistema de numeració binari. Mentre que al nostre sistema de numeració decimal utilitzem deu dígits, al binari s’utilitzen només dos dígits, el zero i l’u.
- El bit és la unitat mínima d’informació emprada a la informàtica, a qualsevol dispositiu digital, o a la teoria de la informació. Amb ell, podem representar valors qualsevol, com verdader o fals, obert o tancat, blanc o negre, nord o sur, masculí o femení…
- En català podem utilitzar byte o octet. Octet significa 8 bits. De fet, un byte s’ha de considerar com una seqüència de bits contigus, la mida dels quals depèn del codi d’informació o del codi de caràcters. Normalment s’utilitza com a unitat bàsica d’emmagatzemament d’informació combinant-la amb prefixos de quantitat.
- Els prefixos kilo, mega, giga… es consideren potències de 1024 en comptes de potències de 1000. Això és perquè 1024 és la potència de 2 (210) més propera a 1000. S’utilitza una potència de dos perquè la computadora treballa en un sistema binari.
La freqüència i la radiofreqüència són molt importants quan parlem de telecomunicacions. És necessari doncs fer una repassada als seus significats:
- La freqüència és una mesura que indica el número de repeticions de qualsevol fenomen periòdic per unitat de temps. Segons el SI (Sistema Internacional), el resultat es mesura en hertz (Hz), que representa un cicle per segon.
- L’espectre electromagnètic és el conjunt de totes les possibles ones electromagnètiques, des de les de major freqüència, com els raigs gamma y raigs X, fins a les de menor freqüència, com les ones de ràdio. Evidentment les fronteres entre denominacions són convencionals i l’única diferència entre elles és la freqüència (o equivalentment, la longitud d’ona).
- La radiofreqüència és la part de l’espectre electromagnètic en què les ones electromagnètiques es poden generar mitjançant corrent altern aplicat a una antena i tradicionalment s’han utilitzat per a la comunicació. Tota aquesta banda de freqüències molt extensa, va des d’aproximadament els 3 Hz fins als 300 GHz.
I per acabar els conceptes previs és important esmentar els estàndards i el procés de normalització:
A tecnologia i altres camps, un estàndard és una especificació d’alguns processos que regulen la fabricació de components, per garantir l’operativitat dintre de la societat. És l’objectiu de la normalització.
La normalització es el procés d’elaboració, aplicació i millora de les normes que s’apliquen a les diferents activitats científiques, industrials o econòmiques a fi d’ordenar-les i millorar-les. Persegueix tres objectius fonamentals:
- Simplificar: Es tracta de reduir els models quedant-se només amb els més necessaris.
- Unificar: Per permetre l’intercanvi a nivell internacional.
- Especificar: Evitar els errors d’identificació creant un llenguatge clar i precís.
La proba que demostra la importància d’aquest fenomen, són tots els diners que inverteixen els països en desenvolupar organismes normalitzadors. A Espanya tenim la “Asociación Española de Normalización i Certificación”, la web de la qual és http://www.aenor.es/
EL BLUETOOTH
HISTÒRIA I FUTUR
El nom de la tecnologia Bluetooth es va prendre d’un rei danès del segle X anomenat Harald Blåtand (Harold Bluetooth en anglès), la traducció del qual és «dent blava», famós per les seves habilitats comunicatives i sobre tot per iniciar el procés de cristianització de la societat vikinga.
Pel que fa a la curta història d’aquesta tecnologia, els seus inicis daten de l’any 1994, quan la companyia Ericsson Mobile Communications va promoure una iniciativa per estudiar un entorn per radio entre els telèfons mòbils i els seus accessoris, amb la característica i condició d’un baix cost i consum. Fins llavors les tecnologies de comunicació basades en el cable funcionaven amb eficiència, tanmateix eren difícils o enrevessades d’instal·lar i configurar.
En aquell moment ja es trobava al mercat una tecnologia sense fils, els infrarojos, però aspectes com la seva velocitat de transmissió o la seva operativitat (els dispositius han de tenir línia visual entre ells) no han permès la seva expansió al mercat. Va ser llavors, quan es va arribar a la següent conclusió: una solució d’accés per ràdio a baix cost podia obrir un concepte absolutament nou, permetre la connexió entre dispositius sense cables i sense la necessitat d’haver línia visual entre emissor i receptor, inclús sense la necessitat d’estar a la mateixa habitació.
Però per a que el projecte arribés a bon port era necessari assegurar un estàndard estricte, que es popularitzés el seu ús i proporcionés als fabricants un model per desenvolupar productes amb aquesta tecnologia.
Per aconseguir un número suficient d’usuaris potencials i promocionar un únic estàndard mundial, Ericsson va establir relacions amb altres fabricants de dispositius mòbils durant 1997, i a principis de l’any següent es va constituir el SIG (Bluetooth Special Interest Group). Aquest grup era format per Nokia, IBM, Toshiba, Intel i pels pioners d’Ericsson. El nou concepte de comunicació va rebre una excel·lent acollida i ràpidament es van anar unint membres al SIG, com ara les companyies 3COM, Compaq, Dell, Motorola, Lucent Technologies i la recentment adquirida per Intel, Xircom entre altres. Aquestes companyies, al ser participes del SIG, van poder proporcionar Bluetooth als seus productes amb la garantia que oferia el pertànyer al grup i conèixer les especificacions tècniques, a més de poder utilitzar lliurement la freqüència de radio del Bluetooth (2,4 Ghz), mentre que les companyies externes no podien aplicar-la al no tenir la seva patent.
El SIG va anar creixent fins arribar a més de 1800 membres a l’abril del 2000 i continua creixent avui en dia. Això significa que és una tecnologia pròspera amb molt per donar.
El futur del Bluetooth és prometedor. Degut a la similitud de les aplicacions entre Bluetooth i els infrarojos (els dos protocols especifiquen comunicació sense fils a curta distància), es creu que Bluetooth pot arribar a substituir-los.
Les següents característiques ens demostren els avantatges del Bluetooth envers els infrarojos:
- Els infrarojos requereixen comunicació lineal entre transmissor i receptor, el que fa imprescindible la línia de visió per a la seva transmissió.
- Les freqüències d’infraroig no permeten la penetració a través de les parets, el que representa un clar desavantatge contra el Bluetooth que si ho permet.
- La comunicació infraroja sempre es dona entre dos dispositius.
- Bluetooth permet la creació de xarxes.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS
- El Bluetooth és una tecnologia sense fils que actua a distàncies de fins a 10 metres amb velocitats d’un Mbps.
- L’estructura dels protocols que formen el Bluetooth afavoreix la comunicació automàtica sense necessitat de que el usuari l’iniciï.
- La portabilitat i les petites dimensions dels dispositius requereixen un baix consum de potència.
- Els dispositius de comunicació que suporta poden experimentar un cost no major de 18 euros amb tendència a la baixa. A més, la seva operativitat es dona en una banda de freqüències no llicenciada (2,4GHz), el que afavoreix al seu baix cost.
- Bluetooth integra serveis de transmissió de veu i dades simultània.
- Degut a que basa la seva comunicació en la radiofreqüència (transmissió omnidireccional), no requereix visió lineal entre dispositius i permet configuracions multi punt.
- Gràcies al sistema de seguretat Spread Spectrum Frequency Hopping, disminueix els riscos de que les comunicacions siguin interceptades o presentin interferències amb altres aplicacions. Proveeix també especificacions per autenticar dispositius que intenten connectar-se a la xarxa Bluetooth, així com un xifrat a les claus per protegir la informació.
- Per últim permet l’establiment de xarxes. Té la característica de formar xarxes on un dispositiu fa de mestre i fins a set actuen com esclaus. Aquesta configuració es coneix com “piconet”. Un grup de “piconets”, de fins a deu, s’anomena Scatternet.
LES XARXES LOCALS
Ara que ja coneixem el Bluetooth anem a continuar amb l’altre mètode de comunicació del treball, la Wi-Fi. Però no es pot explicar sense deixar clars uns conceptes bàsics, ja que Wi-Fi no serveix pel mateix que el Bluetooth.
Resumint molt per sobre podem afirmar que la Wi-Fi serveix per crear xarxes locals sense fils o WLAN.
LES XARXES LAN
LAN és l’abreviatura de “Local Area Network” (Xarxa d’Àrea Local o simplement Xarxa Local). Una xarxa és la interconnexió d’alguns ordinadors i perifèrics. La seva extensió està limitada físicament a un edifici o a un entorn de pocs kilòmetres. Normalment s’utilitza per comunicar ordinadors personals i estacions de treball a oficines, fàbriques, a casa… per compartir recursos i intercanviar dades i aplicacions. En definitiva, permet que dues o més màquines es comuniquin. Aquesta connexió es fa mitjançant un cable de xarxa.
LES XARXES WLAN
En aquest treball em centraré en les WLAN. WLAN és l’abreviatura de “Wireless Local Àrea Network” (Xarxa d’Àrea Local Sense Fils). Un sistema de comunicació de dades sense cables, molt utilitzat com alternativa a les xarxes LAN cablejades, o com a complement d’aquestes. Utilitza la tecnologia de la radiofreqüència, que permet més mobilitat als usuaris. Últimament, les WLAN estan adquirint molta importància en diversos camps, com ara magatzems o centrals de manufactura, on permeten comunicar la informació a temps real a la terminal de la central. No obstant, també són molt populars a les llars per compartir l’accés a Internet entre diverses computadores.
L’IEEE I L’ESTÀNDARD 802.11
L’IEEE
IEEE són les sigles de l’Institut d’Enginyers Elèctrics i Electrònics “Institute of Electrical and Electronics Engineers”, la major associació internacional sense afany de lucre formada per professionals de les noves tecnologies, enginyers elèctrics, electrònics, en sistemes i en telecomunicacions. Entre d’altres coses, es dediquen a la normalització. Amb el suport de més de 360.000 voluntaris de 175 països, l’IEEE és una autoritat amb màxim prestigi en les diferents àrees tècniques derivades de d’elèctrica original. Segons el mateix IEEE, el seu treball és promoure la creativitat, el desenvolupament i la integració, compartir i aplicar els avenços en les tecnologies de la informació, electrònica i ciències en general, per al benefici de la humanitat i dels mateixos professionals. L’estàndard IEEE 802.11 és un dels més importants, ja que governa l’especificació sense fils Wi-Fi.
L’ESTÀNDARD IEEE 802.11
L’IEEE 802.11 és un estàndard de protocol de comunicacions de l’IEEE que especifica les normes de funcionament d’una WLAN. En general, els protocols de la branca 802.x defineixen la tecnologia de xarxes d’àrea local. Aquest protocol determinava velocitats d’un a dos Mbps i treballava a una freqüència de 2,4 GHz. L’any 1999 va aparèixer una modificació per al protocol 802.11, el 802.11b, amb velocitats de 5 a 11 Mbps i que treballava a la mateixa freqüència. Més endavant es va crear el 802.11a, capaç d’arribar als 50 Mbps amb freqüència de 5 Ghz, però no va desenvolupar-se perquè era incompatible amb el 802.11b. Al final van incorporar un estàndard de velocitat de 50Mbps que era compatible amb el 802.11b, el 802.11g.
Avui en dia la majoria de productes son de les especificacions b i g. Hi ha un problema, les xarxes que treballen sota els estàndards 802.11b i 802.11g poden sofrir interferències per part dels microones, telèfons mòbils i altres equips que utilitzen la mateixa freqüència de 2,4 Ghz.
LA WI-FI
HISTORIA
L’origen de la Wi-Fi es remunta a la publicació en 1979 dels resultats d’un experiment realitzat per enginyers d’IBM a Suïssa, que va consistir en utilitzar enllaços infrarojos per crear una xarxa local a una fàbrica. Aquests resultats, publicats per l’IEEE, poden considerar-se com el punt de partida en la línia evolutiva de la Wi-Fi.
Les investigacions de les ones infraroges i de microones van seguir endavant, i al final, al maig de 1985, després de quatre anys d’intensos estudis, l’Agència Federal del Govern dels Estats Units, encarregada de regular i administrar les telecomunicacions, va assignar les bandes ISM (Industrial, Scientific and Medical – Industrial, Científica i Mèdica) 902-928 MHz, 2,400-2,4835 GHz, 5,725-5,850 GHz, per a l’ús de les xarxes sense fils. Aquestes freqüències resultaven ideals per a la comunicació de dades, ja que eren molt poc susceptibles al soroll i creaven molt poques interferències.
L’assignació d’aquesta banda de freqüències va propiciar una major activitat industrial, i en aquest aspecte, les WLAN van començar a deixar l’entorn dels laboratoris per obrir-se camí cap al mercat comú.
Des de 1985 fins al 1990 es va seguir treballant, ja més en la fase de desenvolupament, fins que al maig de 1991 es van publicar diversos treballs referents a WLAN operatives que superaven la velocitat d’1 Mbps, el mínim establert per l’IEEE 802 per a que la xarxa sigués considerada realment una LAN, amb aplicació empresarial.
La Wi-Fi és un conjunt d’estàndards per a xarxes sense fils basats en les especificacions del IEEE 802.11. Es va crear per ser utilitzada en xarxes locals, però en l’actualitat el seu ús és més freqüent per accedir a Internet.
CARACTERÍSTIQUES
Wi-Fi significa Wireless Fidelity (fidelitat sense fils) i és una marca registrada de la Wi-Fi Alliance, l’organització comercial que prova i certifica que els equips compleixin els estàndards del IEEE 802.11x.
Hi ha almenys tres tipus de Wi-Fi, cadascun basat en un estàndard de l’IEEE 802.11:
- L’estàndard 802.11 va ser el primer en aparèixer, té una velocitat de 2 Mbps i treballa a la banda de 2,4 GHz o dins de l’espectre infraroig.
- Els estàndards IEEE 802.11b i IEEE 802.11g, disposen d’acceptació internacional, ja que la freqüència 2,4 GHz es troba disponible quasi universalment, amb una velocitat de fins a 11 Mbps i 54 Mbps, respectivament. També existeix el IEEE 802.11n que treballa a 108 Mbps, encara que aquesta velocitat es possible d’obtenir amb l’estàndard 802.11g gràcies a unes tècniques d’accelerament que aconsegueixen duplicar la transferència.
- Als Estats Units i Japó, s’utilitza també l’estàndard IEEE 802.11a, conegut com WIFI 5, opera a 5 Ghz, ofereix 54 Mbps i gaudeix d’una operativitat amb canals pràcticament nets. En altres zones com la Unió Europea, el 802.11a encara no està aprovat.
D’altra banda les xarxes locals sense fils es poden configurar de dues maneres bàsiques:
- En mode ad hoc (també anomenat peer-to-peer) al qual, cada màquina es pot comunicar directament amb la resta, però només amb les que estiguin dins de la seva zona d’abast.
- En mode infraestructura: S’instal·len punts d’accés als quals cada component de la xarxa sense fils envia la informació que es vol transmetre, aquest s’encarrega de distribuir-ho a tots els altres components de la xarxa.
A la vegada, els punts d’accés permeten ampliar l’àrea de captació de la xarxa ( ja que efectuen com a repetidors) i també l’entrada de la informació a una xarxa cablejada ( poden actuar com a ponts). En aquest sentit no és una tecnologia substitutòria necessàriament, sinó que es pot fer servir per a donar un valor afegit a una xarxa existent en funcionament sense que s’hagi d’aturar per a posar-la en marxa.
La comunicació entre els dispositius es basa en ones de ràdio o infraroges, tot i que aquestes últimes no són pràctiques per a moltes de les aplicacions de les WLAN. D’altra banda, les ones de ràdio es fonamenten en mecanismes desenvolupats per l’exèrcit, tal com sol passar en la major part dels avenços tecnològics (des d’Internet al microones). Aquesta tecnologia és coneguda com a espectre estès (Spread Spectrum) i es divideix en dos mecanismes diferents:
- En primer lloc tenim l’Espectre Estès de Salt de Freqüències (EESF): Sistema al qual l’emissor va saltant de freqüència en un patró que el receptor coneix. Es fa amb una correcta sincronització i es pot mantenir un sol canal lògic.
- L’altre és l’Espectre Estès de Seqüència Directa (EESD): Es genera un patró redundant per cada bit que s’ha de transmetre, anomenat xip, de manera que en cas de pèrdua d’informació aquesta pugui ser recuperada; amb això s’aconsegueix que sigui més resistent a qualsevol interferència.
Aquestes dues tecnologies son incompatibles entre elles, per tant s’ha d’estudiar quin emissor/receptor és més convenient en cada cas. Els aparells basats en l’EESF són més barats i consumeixen menys, però tenen menys zona d’abast que els EESD.
EVOLUCIÓ I FUTUR
La preocupació per la seguretat va ser un dels problemes que més en compte van tenir les companyies des d’un principi, junt amb les restriccions pressupostaries. Poc a poc l’economia es va anar recuperant i es va anar treballant per millorar els nous estàndards en l’aspecte de la seguretat.
L’any 2002, el mercat de les solucions sense fils va arribar al seu punt més alt, movent uns 1.600 milions de dòlars. Any rere any el creixement ha sigut de més del 20%, tot i que encara hi ha nombrosos factors que frenen aquesta evolució, com la seguretat i la diversitat dels estàndards.
El futur de la Wi-Fi és bastant clar i prometedor. Actualment es pot parlar per telèfon utilitzant la xarxa Wi-Fi. Ja són quasi 40.000 punts al món els destinats a aquest camp i tot indica que continuaran creixent. La possibilitat de parlar per telèfon mitjançant la Wi-Fi es convertirà en una opció molt atractiva per a moltes de les majors cadenes hoteleres, i l’utilitzaran tant per als clients com per als treballadors d’aquestes.
Un exemple d’aquest servei de comunicació en expansió el representen els trens anglesos equipats amb punts Wi-Fi. Centenars de trens del Regne Unit portaran connexió a Internet amb Wi-Fi per als seus clients, gràcies a la combinació de les tecnologies de comunicació sense fils i la tercera generació de telefonia mòbil.
Els vagons d’aquests trens ja porten preses de corrent elèctric per a que els seus usuaris puguin connectar els seus equips informàtics i navegar per Internet. Les companyies Nomad Digital i Virgin seran les encarregades d’equipar els trens britànics “West Coast” per proporcionar un servei continu de 2Mbps.
Els experts argumenten que Wi-Fi i les tecnologies de consum relacionades són la clau per substituir les xarxes de telefonia mòbil.
De totes maneres, per a que això passi de forma internacional, encara falta molt de temps, ja que s’han de superar molts obstacles. Això no significa que no s’utilitzi, companyies com SocketIP o Symbol Technologies estan oferint plataformes telefòniques (substitució de centrals i terminals) que utilitzen el transport Wi-Fi.
D’altra banda, el diari EL PAÍS publicava el passat 8 de gener una notícia que toca de ple el meu treball. Segons l’article, la ciutat de San Francisco i l’empresa EarthLink han arribat a un acord provisional per oferir accés a Internet gratuït i sense fils, amb l’objectiu de convertir-se en la primera ciutat dels EEUU que proporciona un servei municipal de Wi-Fi a tot el seu territori.
Potser és aquest el principi d’una nova era de la informació gratuïta? Ja ho veurem amb el temps.
ELS SISTEMES DE SEGURETAT
Tanmateix, un dels problemes més greus als quals s’enfronta actualment aquesta tecnologia, és la seguretat. Moltes de les xarxes són simples d’instal·lar i configurar, el que porta a l’usuari novell a instal·lar-les sense considerar la seguretat i, per tant, converteixen la seva xarxa en oberta sense protegir la informació que circula per elles.
Existeixen diverses alternatives per garantir la seguretat de les xarxes. Les més comuns són la utilització dels protocols de seguretat de dades específiques, com el WEP i el WPA, que s’encarreguen del següent:
- Autenticar: Procés pel qual l’usuari s’identifica d’una forma unívoca i en molts casos sense la possibilitat de rebutjar-la. Una vegada identificat, l’usuari podrà accedir a determinats recursos del sistema.
- Integrar: Adaptar la informació al sistema.
- “Confidenciar”: Fer confidencial la informació de manera que únicament pugui accedir l’usuari identificat.
La majoria d’aquests protocols són proporcionats pels mateixos dispositius sense fils.
En l’actualitat, el millor protocol de seguretat Wi-Fi és l’anomena’t WPA2, una millora relativa del WPA. Per poder utilitzar-lo s’ha de disposar d’un ordinador amb Windows XP amb el Service Pack 2 i una actualització addicional.
EL SISTEMA WEP
L’estàndard 802.11 defineix un sistema per l’autentica’t i xifrat de les comunicacions WLAN que es diu WEP (Wireless Equivalent Privacy). WEP requereix una paraula clau que serà utilitzada per autenticar-se en les xarxes WEP tancades i per xifrar els missatges de la comunicació.
Per generar aquesta clau, molts AP (Acces Point) demanen una frase i després, a partir d’ella, generen 5 claus diferents per garantir el màxim d’atzar en l’elecció de la mateixa. D’altres simplement demanen una clau, respectant les restriccions de longitud per configurar-les.
Per al xifrat de cada tram s’afegirà una seqüència canviant de bits, anomenats Vectors d’Inicialització (IV), amb l’objectiu de no utilitzar sempre la mateixa clau de xifrat i desxifrat.
Normalment, quan configurem una connexió sense fils, el mateix “mòdem - router” ens preguntarà quin tipus de xifrat volem, de 64, 128 o fins i tot 256 bits.
Quan ens referim a “tants” bits, en realitat parlem de lletres o números en la nostra clau. Òbviament, quan més llarga sigui la clau, més volum de bits ocuparà:
- Per a 64 bits: 5 Caràcters o 10 dígits hexadecimals (”0 a 9″ “A a F” precedits per “0x”, on x un dígit de l’1 al 4)
- Per a 128 bits: 13 Caràcters o 26 dígits hexadecimals (”0 a 9″ “A a F” precedits per “0x”, on x un dígit de l’1 al 4)
- Per a 256 bits: 29 caràcters o 58 dígits hexadecimals (”0 a 9″ “A a F” precedits per “0x”, on x un dígit de l’1 al 4)
No obstant, aquest protocol de xifrat té molts defectes. El principal problema es troba amb la mida dels vectors d’inicialització. La quantitat de trames que passen a través d’un punt d’accés és molt gran, el que fa que ràpidament es trobin dos missatges amb el mateix vector d’inicialització i per tant sigui fàcil fer-se amb la clau. Aquest sistema és insegur degut a la seva implementació, ja que augmentar la mida de les claus només augmentaria el temps necessari per desxifrar-les.
Per “crackejar” (introduir-se) a una xarxa solen utilitzar-se els denominats Packet Sniffers i els WEP Crackers. Tots aquests programes es poden trobar a Internet sense gran dificultat, i gràcies a l’existència de guies penjades a molts fòrums, fins i tot algú que no té ni idea pot introduir-se en una WLAN…
El procés és més o menys el següent:
Es captura la quantitat necessària de paquets (dependrà del codi de xifrat) mitjançant la utilització d’un Packet Sniffer, i després utilitzant un WEP Cracker o Key Cracker, es tractarà de trencar el xifrat de la xarxa. Els Key Crackers són uns programes basats en l’enginyeria inversa, en comptes de xifrar els paquets els desxifren.
Llavors, per què si és tan vulnerable és el més popular i utilitzat? Per què no s’adopten altres tipus més segurs com el WPA? És fàcil d’explicar. WEP és senzill de configurar i qualsevol sistema amb l’estàndard 802.11 el suporta. Per contra, això no passa amb WPA. Molt hardware antic l’utilitza i el nou passa a utilitzar el nivell de seguretat anterior per poder ser compatible.
EL SISTEMA WPA
El WPA (Wi-Fi Protected Acces - Accés Protegit Wi-Fi ), és un sistema creat per l’Aliança Wi-Fi amb l’objectiu de protegir les xarxes sense fils i corregir les deficiències del sistema WEP. La informació també es xifra utilitzant una clau de 128 bits, ja que WPA no elimina el procés de xifrat WEP, sinó que l’enforteix.
Incrementant la mida de les claus i afegint un sistema de verificació de missatges, WPA fa que l’entrada no autoritzada a les xarxes sigui molt més difícil. Els dissenyadors van crear i implantar l’algoritme més fort possible, el Michael. Tanmateix, aquest algoritme tenia que funcionar a les targetes de xarxa sense fils més velles, i això, era un risc a ser atacat. Per eliminar aquest problema, els dissenyadors van programar les xarxes WPA per desconnectar-se durant 60 segons al detectar dos intents d’atac en un minut.
ELS PROBLEMES LEGALS DE LA WI-FI
Suposem per un moment que encenem el nostre portàtil quan estem asseguts al sofà i responem “Acceptar” a la pregunta de si volem accedir a un punt d’accés a Internet propietat del veí.
¿Quina responsabilitat potencial podria suposar-nos accedir al punt d’accés d’una xarxa Wireless que no és la nostra? Què passa si s’intercepten senyals d’una connexió sense fils? Què passa si configurem un punt d’accés insegur o obert a la nostra empresa o a casa nostra?
Hi ha una gran polèmica en aquest aspecte. Els advocats tindran que veure-se-les amb aquests problemes i altres relacionats si la tecnologia sense fils continua popularitzant-se.
¿Què passa actualment?
El contracte de subministrament d’ADSL inclou explícitament la clàusula de no redistribució a tercers. A més no es pot ser proveïdor d’accés a Internet sense permís de la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions).
Pensem en el pobre pare, cap de família, que no sap configurar correctament l’ADSL Wi-Fi de Telefònica i subministra sense adonar-se connexió a tercers :
- Primerament està violant el contracte de subministrament del seu proveïdor.
- I en segon lloc està violant la Llei General de Telecomunicacions actuant com a proveïdor d’accessos.
Doncs bé, aquest home podria perfectament ser demandat pel proveïdor o demandar ell al proveïdor per haver-li donat un equip que per defecte ho deixa tot obert… per inducció al delicte.
En quant a la persona que roba la connexió, és un peix que es mossega la cua, ja que la LGT (Llei de General Telecomunicacions) diu que la recepció és lliure i una interpretació restrictiva de la LSSI (Llei de Serveis de la Societat de la Informació) podria qualificar com delicte d’estafa l’ús d’una connexió Wi-Fi aliena.
Tot plegat és el paradís dels advocats…
LA WI-FI COMERCIAL
De vegades, quan anem a una superfície comercial o d’oci podem trobar cartells que diuen: “En aquest local disposem de Wi-Fi al servei dels usuaris”. Això significa que aquests establiments disposen d’una WLAN per a que els hostes puguin connectar-se a Internet mentre fan altres activitats, com ara beure un cafè. L’usuari només ha de disposar d’un ordinador portàtil amb receptor Wi-Fi integrat.
Segons una investigació duta a terme per ABI Research, companyia que assessora a fabricants de tot el món dels semiconductors sense fils, durant el passat any el número de punts Wi-Fi comercials va augmentar en un 47% a tot el món, fins arribar als 143.700.
Tot i que tres quartes parts d’aquests punts (el 74%) es troben repartits entre el nord d’Amèrica i Europa, el cert és que en la regió d’ànsia Pacífica el número augmenta molt ràpidament. Segons explica ABI Research al comunicat, l’any 2010 aquesta àrea del món superarà a Europa i Nord Amèrica en nombre de punts Wi-Fi.
En l’actualitat, la líder del mercat és Europa, amb més de 57.000. Un dels majors usuaris Wi-Fi són els establiments de menjar ràpid, com ara McDonalds, que n’ha instal·lat en un 17% dels seus 4.000 establiments.
El mercat a l’alça de punts Wi-Fi es percep en les xifres: més de 675.000 punts d’accés seran posats aquest any per aquest ús específic. I no només augmenten els usuaris i l’extensió, sinó també el número de sessions abonades, és a dir, que cada vegada els usuaris dediquen més temps a navegar per Internet i a utilitzar el correu electrònic.
Un altre estudi, dut a terme per BroadGroup, ha determinat que a Europa el número de punts d’accés va créixer un 28% entre maig del 2005 i setembre del 2006. Aquesta estudi representa 139 serveis a 28 països, el que representa més de 350 productes analitzats, la majoria d’ells centralitzats al Regne Unit, Alemanya i França.
En tot cas, actualment a Espanya no hi ha gaires, però d’aquí a pocs anys es posaran de moda i segurament podrem trobar bastants punts a les ciutats.
MOVIMENT SOCIAL
LES ORGANITZACIONS DE LA WI-FI LLIURE
Fa uns anys va aparèixer una tendència entre els usuaris de Wi-Fi, la d’experimentar amb les comunicacions i les radiocomunicacions, tot aprofitant la tecnologia de l’estàndard 802.11, que ofereix més oportunitats de les que sembla a simple vista. Aquesta tendència la segueixen centenars de grups i associacions de la Wi-Fi lliure repartides per les ciutats de tot el món.
Aquests grups es basen en el següent:
Mitjançant la instal·lació de punts d’accés repartits per les ciutats i la interconnexió d’aquests, es pot aconseguir crear una Xarxa d’Àrea Metropolitana (Metropolitan Area Network – MAN) i a la vegada proporcionar accés a aquesta xarxa i potser a Internet a tothom de manera lliure i a un baix cost.
Tanmateix, donar cobertura a una gran ciutat requereix molts punts d’accés i per tant molta gent disposada a oferir el servei i invertir una mica del seu temps i diners en la instal·lació i manteniment dels nodes i servidors. Aquest projecte tan gran i costós té una sèrie de problemes:
- Problemes tècnics: Instal·lació i manteniment del hardware i software necessari.
- Problemes econòmics: El hardware, l’electricitat i les connexions a Internet costen diners.
- Problemes legals: S’ha d’estudiar i complir amb la legislació vigent per a que els projectes tinguin futur.
La primera fase d’aquestes organitzacions és la de situar-se, saber on estan i amb quins punts a favor i en contra conten. Quina tecnologia poden utilitzar i com, conèixer els productes dels fabricants del mercat del seu país i la compatibilitat entre ells, han d’estudiar els preus etc.
La segona fase és començar a pensar el que volen fer, buscar gent i intentar crear un projecte sòlid.
Però, poden muntar un moviment com aquest legalment? Què diu la llei al respecte? Aquests grups es defensen amb l’existència d’associacions similars als Estats Units i a Europa i d’una legislació comú Europea relacionada amb les comunicacions digitals i les xarxes privades, la CEPT.
